Déu no és, és la solució!

Déu no és el problema. Ho som cadascú de nosaltres quan no aconseguim trobar Déu, o més ben dit, quan impedim que Ell ens trobi. Tota la història de la humanitat ho ha viscut i ho viu encara com a recerca de sentit. Déu no és el problema, sinó la solució als enigmes humans i al drama de l’existència. Sempre i de mil maneres, l’home i la dona de tots els temps s’han fet preguntes radicals, entre les quals hi ha la pregunta sobre qui és Déu, sempre unida al sentit de la vida, al seu origen i al seu destí. Són les preguntes religioses per excel·lència que, en un moment o altre, tots ens plantejam.

Aquesta recerca és pròpia de tota persona religiosa, ja que tracta d’establir qualque casta de relació amb el Transcendent, i s’esforça per superar les pròpies limitacions i familiaritzar-se amb qualque cosa o amb Qualcú que li doni respostes convincents. Les religions proposen formes de relació amb Déu, amb l’Absolut, però, prou vegades no cercam un llenguatge comú i no trobam respostes, perquè partim de nosaltres mateixos, dels nostres ídols, de les nostres precàries intuïcions i dels nostres interessos egoistes.

Sí, hem complicat Déu, tancant-lo en les nostres elucubracions i reduint-lo als nostres esquifits esquemes. Però, ho tenim fàcil si acudim a Jesús. Ell no sols ens ha parlat de Déu, sinó que ens hi ha fet entrar en relació, un Déu a qui anomena Pare i de qui no sols en podem parlar, sinó amb qui podem establir un diàleg proper, amistós i sincer. La prova, la tenim en la pregària del Parenostre. Per tant, per a comunicar-nos amb Déu, facem-ho amb el llenguatge que tots podem entendre, del més petit al més gran, que és el llenguatge de l’amor, perquè -com el defineix sant Joan- «Déu és amor» (1Jn 4,8).

Creim que és així perquè Déu ha estat el primer a estimar-nos (cf. 1Jn 4,10). Aquesta és la gran sorpresa que ens dona Jesús quan ens parla de Déu, el seu Pare i el nostre Pare, i ens promet la seva contínua assistència a través del seu Esperit. D’aquesta manera, Jesús ens fa participar d’un coneixement que sobrepassa les nostres capacitats. Pare, Fill i Esperit Sant intervenen constantment en la nostra vida, i ho fan amb una relació de comunió plena.

Creure en Déu Pare, Creador del cel i de la terra, és acceptar-lo des de la netedat, senzillesa i bondat del cor, des de la proximitat que ens regala el seu Fill Jesucrist. Gràcies a Ell, el coneixem, l’estimam i l’anunciam com Aquell que omple de sentit la nostra vida i és font d’esperança per a tots, sense distinció.

Creure en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre, és acollir-lo com a amic, escoltar-lo, parlar-li, viure com Ell, tractar els altres com Ell, estimar-los com Ell fins a l’extrem d’un perdó carregat de misericòrdia, obrint el cor a allò més miserable.

Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida, Déu present en la meva vida, Déu en mi, i que ha pres possessió de la meva persona i m’inspira interiorment a fer el bé i a lluitar contra el pecat, la injustícia i tot mal, comunicant vida.

Tota la Trinitat present, misteri d’amor, de proximitat, de fraternitat, de solidaritat, d’implicació mútua per a viure en comunió i ser signes visibles i creïbles de Déu Pare, Fill i Esperit Sant davant la gent, tot i oferint-los el nostre testimoni d’amor.