Convé començar llegint l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 3,20-35) i demanar-nos: quina és la voluntat de Déu? Jesús dona la resposta: «La voluntat del meu Pare és que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tenguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,40). Veure Jesús i creure en Ell és el que Déu vol, el que ens demana i espera de cadascú de nosaltres. Jesús insisteix amb més força que Ell ha vingut a complir la voluntat de Déu, el seu Pare, i crida tothom a fer el mateix, cosa que ens donarà aquella familiaritat que farà del nostre tracte amb Ell quelcom de molt proper i confiat.

Les paraules de Jesús ens comuniquen la seva proximitat: «Qui són la meva mare i els meus parents?». Llavors, mirant al seu voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare». L’acompliment de la voluntat de Déu serà per a Jesús una constant de la seva vida. La pregària «que es faci la vostra voluntat» que Jesús posa en els nostres llavis i en el nostre cor quan ens ensenya el Parenostre, o el crit a l’hort de Getsemaní, «que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra», referint-se sempre a Déu, el seu Pare, són un exemple de la seva identificació amb el Pare.

Estam davant d’una nova forma de relacionar-nos amb Déu, d’obrir-nos-hi amb tota confiança i familiaritat. Això és el que Jesús vol aconseguir de nosaltres. Tot amb tot, la iniciativa de Jesús de fer-nos participar de la seva intimitat amb Déu i amb nosaltres sempre ha provocat reaccions i davant Ell ningú no resta indiferent. Jesús parla de Déu d’una forma diferent i introdueix un nou concepte de relació «familiar» amb Ell. Déu és Pare, bona nova, felicitat plena, amor participat.

En un context de crítica a Jesús per part dels mestres de la Llei, els familiars i coneguts de Jesús s’inquieten davant la reacció que provoca la seva forma d’actuar, fins al punt de pensar «que havia perdut el seny» (cf. Mc 3,31). Aleshores Jesús llança una pregunta enmig de dues situacions contraposades i, davant Ell, com sol succeir sempre, l’opinió popular queda dividida. Ressonen de nou les paraules de l’ancià Simeó adreçades a la mare de Jesús quan d’infant el presenta al Temple: «Aquest infant serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda» (Lc 2,34). Per això, la pregunta de Jesús s’orienta cap a l’adhesió que demana envers la seva persona, davant la qual la gent s’ha de definir. Sa mare i els seus parents el cerquen. Jesús aprofita per llançar el seu missatge i, sense negar la validesa dels seus vincles familiars, explica quina és la seva vertadera família.

El crit d’atenció de Jesús és clar i val per a nosaltres, avui. Es tracta de complir la voluntat de Déu. Els qui ho fan així, aquests són la seva vertadera família. No admet la mediocritat, ni els compromisos dèbils, ni les adhesions a curt termini. Més aviat fa notar que el to familiar del seguiment comporta l’entrega incondicional, tot i que no amagarà en cap moment que aquesta entrega és plena de dificultats i de tribulacions. Jesús és conscient que, per complir la voluntat del Pare, prou vegades romandrà tot sol. Però tenim la paraula de Jesús que «ha vençut el món» i la de Pau que des de la confiança és capaç de dir «no ens desanimam», perquè Jesús viu, ha ressuscitat, i «la vida d’homes que vivim dins nostre es va renovellant cada dia» (2Co 4,16).